La imatge del cavaller a l'Edat Mitjana (I)

El sol ben alt. Un extens terreny que arriba fins més enllà de l'horitzó replet, a banda i banda, de guerrers a cavall amb llances, espases i completes armadures resplendents. Estendards acolorits i penons de múltiples formes solquen el vent. Retronen tambors i sonen, estridents, els anafils i les botzines. Una pluja de fletxes travessa les línies. Tot seguit, el so del galop anuncia la càrrega de la cavalleria pesant mentre la infanteria espera, ferma però atemoridament, el fatal desenllaç tot escoltant com tremola el terra al pas furiós dels cavalls. El combat ha començat... 

 

Cartell promocional del Tirant.

Les nostres imatges mentals quan recreem aquesta època ens remeten a castells emmerletats, grans batalles, delicades princeses i, com no, al cavaller com a guerrer amb un codi de conducta propi i uns valors basats en la fidelitat, el coratge, la vàlua personal, la justícia, la fe o la generositat. Estos referents beuen de la imatge que es començà a gestar en aquestos temps, bàsicament, a partir dels relats heroics de les cançons de gesta (Chanson du Roland, Cantar del mio Cid, Beowulf, la Cançó dels Nibelungs etc.), del cicle artúric recollit a Matèria de Bretanya, de la poesia trobadoresca, de les cròniques reials (el Llibre dels Fets de Jaume I, la Crònica de Ramon Muntaner o la Crónica de Alfonso X) i, sobretot, de les novel·les de cavalleries (Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, Amadís de Gaula o el Quixot). També influïx la revalorització que de l'Edat Mitjana van fer els escriptors romàntics del XIX (les novel·les Ivanhoe o Rob Roy de Walter Scott, per exemple) o, més recentment, el paper del cinema a l'hora d'estereotipar ridículament alguns clixés medievals amb pel·lícules de nul valor històric: Braveheart, Destino de caballero o Drangonheart serien alguns dels exemples més flagrants. 

Burg Hohenzollern, castell alemany començat a construir al segle XI.

 Però més enllà d'idees prestades, per entendre correctament l'Edat Mitjana cal emmarcar correctament el context europeu alt medieval derivat de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 dC i de l'enfonsament de les seues estructures socials, polítiques i econòmiques, situació que ja s'arrossegava des de la crisi del segle III. Aquesta nova situació es caracteritza per la disgregació del poder polític central, l'aparició de múltiples poders regionals semi independents, el fenomen dels incastellamento, l’enfortiment de l’autoritat privada, la ruralització de la societat i l'economia a més d'una inseguretat general causada per les anomenades segones invasions, protagonitzades pels magiars, víkings i musulmans, entre el segle VIII i X.

La Taula Rodona de Camelot, "invenció" del poeta normand Wace al segle XII.

És en aquestes circumstàncies quan sorgix una aristocràcia forta, armada, capaç de defendre el seu territori de manera autònoma, unida pels llaços personals feudo-vassallàtics i de sang i que comença a retallar el poder central d'unes monarquies molt febles, incapaces d’imposar-se davant estos nobles que uniran al poder econòmic (del feu) el del comandament (ban) i, en alguns casos, el jurisdiccional. Amb l’últim intent fallit dels carolingis, amb la figura de Carlemany al segle IX, de restablir un poder central fort s'estendrà un nou sistema que coneguem, a nivell general, com feudalisme.

A l'àmbit militar, la participació en les guerres d'aquesta noblesa a cavall, fortament armada i protegida, va exercir un paper destacat essent un factor fonamental a l'hora d'inclinar la balança cap a la victòria o la derrota. Per exemple, cal esmentar la derrota musulmana a Poitiers (722), on la cavalleria pesant franca de Carles Martell va detindre l'exèrcit islàmic format per una mòbil cavalleria lleugera (el cavall àrab era més menut i ràpid), frenant l'expansió de l'Islam cap a Europa o l'èxit de la conquesta d'Anglaterra a mans dels normands de Guillem el Conqueridor front els saxons, bellament narrada al Tapís de Bayeux que commemora la batalla de Hastings el 1066. Però els cavallers també van patir estrepitoses derrotes, com la de Mazinkert (1071) o Crécy (1346), on les cavalleries pesants, bizantina i francesa, foren massacrades per la cavalleria lleugera turca o per la potència dels arcs anglesos, respectivament, demostrant els seus punts febles al camp de batalla. De fet, Crécy, un dels molts episodis bèl·lics de la Guerra dels Cent Anys, marca per a molts historiadors l'inici del final d'aquesta edat daurada de la cavalleria.

Tapís de Bayeux.