Des
de l'inici de l'Antiguitat sabem de l'ús dels cavalls com arma de
guerra però cal dir que, en un principi, tenien una importància
reduïda a les batalles. El cavaller ocupava un lloc destacat en
l'estructura de les societats antigues ja que solia formar part de
l'aristocràcia guerrera. L'estructura social és la forma que adopta
una comunitat per regular les relacions entre els individus que la
for men. Inclou, entre d'altres, els valors, la cultura, les lleis,
les pràctiques religioses, la tecnologia o la distribució dels
béns, propietat, territori i poder. Per tant, posseir un cavall i
poder armar-lo, participar a la guerra en aquestes unitats és un
factor més de jerarquització social.
Des
de la invenció de la roda, aproximadament cap al 3.000 aC, diverses
civilitzacions antigues com Egipte, Babilònia o Assíria ja
utilitzaren els cavalls com animal de tir per als carros de combat,
des d'on llaçaven javelines o fletxes a l'enemic.
 |
| Estendard d'Ur |
Tant
és així que trobem a l'Estendard d'Ur, una peça artística
sumèria-accàdia que data del 2.500 aC aproximadament, la primera
representació d'equins en la guerra. Aquesta obra d'art presenta en
tres nivells escenes relatives a la pau i la guerra. En cadascun
d'aquestos panells hi ha mosaics amb incrustacions de conxes de mar,
cornalina i lapislàtzuli (dues pedres semiprecioses molt valorades).
En el relatiu a la guerra podem observar ases i onagres arrossegant
grans carros de combat, utilitzats en defensa o transport de tropes,
acompanyats per soldats a peu. Un segon exemple és el baix relleu
del temple d'Abu Simbel, representació del faraó egipci Ramsès II
guerrejant a la batalla de Qadesh, cap al 1.270 aC.
 |
| Ramsès II a Qadesh |
Amb
el desenvolupament de l'arnès el 1.600 aC en substitució del jou,
invent que facilitava al cavall moure's amb major rapidesa i
arrossegar més pes, els carros s'havien generalitzat dins dels
exèrcits de l'Antiguitat. No obstant açò, tenien un ús secundari
i bàsicament centrat en tasques d'exploració o recolzament a la
infanteria.
El
primer salt qualitatiu es produeix gràcies a l'extensió de la sella
de muntar i de l'estrep, innovacions que venien de l'Índia i la
Xina. Ja podem parlar d'una veritable cavalleria més que una
infanteria a cavall, com succeïa fins aleshores, ja que els genets
tenien molta dificultat en mantenir l'equilibri i l'estabilitat al
mateix temps que utilitzaven les armes. Aquests nous elements, sella
i estrep, van impulsar l'abandonament progressiu dels carros de
combat i l'aparició de les primeres esquadres de cavalleria
lleugera. Els genets escites o els arquers assiris muntats, entre els
segles IX i VIII aC, en serien alguns dels més destacats.
 |
| Anníbal Barca i els seus elefants de guerra. |
Altres
unitats lleugeres de renom varen ser, per exemple, la cavalleria
númida. Considerada la millor de tot el Mediterrani, estava formada
per genets fustigadors armats amb javelines, que atacaven i fugien a
gran velocitat. No utilitzaven ni sella ni brida i dirigien els
cavalls amb un pal. Varen ser decisius en la II Guerra Púnica
(218-201 aC), que enfrontà Roma amb Cartago. Un curiós cas
contemporani va ser l'ús d'elefants com a animals de guerra per part
d'Anníbal Barca, general cartaginès que va posar en un bon destret
al poderós imperi Romà.
 |
| Entrada al poble de Moixent |
No
podem oblidar, en aquest ràpid repàs, els sàrmates, un poble
originari de les estepes asiàtiques. Els seus genets, titllats pels
romans de saquejadors
i indisciplinats,
s'enrolaven com a mercenaris per a lluitar amb altres exèrcits.
Disposaven d'unitats lleugeres formades per llancers i arquers però
desenvoluparen la cavalleria pesant quan, a partir del segle III junt
amb altres tribus com els parts, començaren a utilitzar una llança
molt llarga i pesada que es manejava amb les dos mans coneguda com
kontos.
El
gruix de la cavalleria sàrmata portava també una armadura de cuir
amb escates òssies fetes de banyes i peülles d'animals. Les seues
càrregues frontals eres sempre temeràries i, sovint, devastadores.
Va
ser a Pèrsia, però, on s'estructuren les primeres unitats de
cavalleria pesant. Durant el regnat de Darios I (522-486 aC) les
tècniques militars evolucionen fins al punt de necessitar cavalls
més resistents i cavallers amb armadures completes. Temps més tard,
els macedonis desenvoluparen una cavalleria pesant amb armadura, els
famosos hetairoi
(companys) d'Alexandre el Gran. Aquestes unitats resultaren decisives
a la batalla de Gaugamela (331 aC) on el geni militar d'Alexandre va
imposar-se a un exèrcit persa molt més nombrós gràcies a una
tàctica envoltant de les seues ales de combat i la resistència de
les seues falanges d'infanteria armades amb una llarga llança de 4 a
7 metres, la sarissa.
No
foren els únics: també es coneix l'existència de l'ús d'aquest
tipus d'unitats pesades al període Han a la Xina (200 aC) o els
catafractes,
unitat
d'elit del Baix Imperi romà. El poder de xoc al combat era molt
superior i gaudien d'una invulnerabilitat pràcticament total. Com a
inconvenients podem anomenar el ràpid cansament de cavall i genet
degut al pes de les armadures, l'escassa capacitat de maniobrabilitat
(càrrega frontal i de presa) o la menor velocitat.
Els
equites
romans, per la seua part, formaven part de la classe dominat de
l'antiga Roma, per darrere dels senadors. Inicialment, eren els
soldats que podien permetre's comprar un cavall i equipar-lo per a
servir com a cavaller a l'exèrcit. L'emperador August (63 aC–14
dC) va regular l'accés al ordo
equester
fixant la seua pertinença per aquells que disposaren de 400.000
sestercis. També va establir un cursus
honorum (carrera
política o escalafó de responsabilitats) propi. Algunes de les
seues atribucions eren el control de les finances (procuratorum)
o diversos càrrecs militars (tribú d'una legió, control de la
guàrdia pretoriana, etc.) La seua importància va variar al llarg de
l'Imperi, ja que els cavallers començaren com a suport d'atac a la
infanteria, formada per les poderoses legions.
Més
tard, a l'Alt Imperi, l'exèrcit disposava d'unitats mixtes de
cavalleria i infanteria agrupada a les ales, deixant el front central
d'atac als soldats a peu (legionarius).
A l'època baix imperial introduïren les primeres unitats
cuirassades formades per mercenaris sàrmates i els catafractes,
nucli dels exèrcits tardo imperials junt amb altres tropes auxiliars
reclutades entre els pobles bàrbars. Aquesta tradició militar es
perllongà a l'exèrcit bizantí (Imperi Romà d'Orient) però no a
l'occident de l'Imperi ja que les unitats militars dels pobles
germànics estaven formats, bàsicament, per soldats d'infanteria. La
caiguda de Roma, presa pel cabdill hèrul Odoacre el 476 dC, marca el
final de l'Antiguitat. S'inicia el període conegut com Edat Mitjana
i el moment de màxim esplendor de la cavalleria, que tractarem al
següent escrit.
Adjunte també una presentació de power point que he realitzat per acompanyar el post.
