L'evolució de la cavalleria a l' Edat Antiga.

* Este text forma part del "Projecte Cervantes", emmarcat en la commemoració del 400 aniversari de la mort de l'escriptor, i que estem duent a terme al CC Sant Jaume Apòstol durant aquest curs 2015/16. Pots llegir-lo també al blog del projecte.

Des de l'inici de l'Antiguitat sabem de l'ús dels cavalls com arma de guerra però cal dir que, en un principi, tenien una importància reduïda a les batalles. El cavaller ocupava un lloc destacat en l'estructura de les societats antigues ja que solia formar part de l'aristocràcia guerrera. L'estructura social és la forma que adopta una comunitat per regular les relacions entre els individus que la for men. Inclou, entre d'altres, els valors, la cultura, les lleis, les pràctiques religioses, la tecnologia o la distribució dels béns, propietat, territori i poder. Per tant, posseir un cavall i poder armar-lo, participar a la guerra en aquestes unitats és un factor més de jerarquització social.

Des de la invenció de la roda, aproximadament cap al 3.000 aC, diverses civilitzacions antigues com Egipte, Babilònia o Assíria ja utilitzaren els cavalls com animal de tir per als carros de combat, des d'on llaçaven javelines o fletxes a l'enemic.

Estendard d'Ur

Tant és així que trobem a l'Estendard d'Ur, una peça artística sumèria-accàdia que data del 2.500 aC aproximadament, la primera representació d'equins en la guerra. Aquesta obra d'art presenta en tres nivells escenes relatives a la pau i la guerra. En cadascun d'aquestos panells hi ha mosaics amb incrustacions de conxes de mar, cornalina i lapislàtzuli (dues pedres semiprecioses molt valorades). En el relatiu a la guerra podem observar ases i onagres arrossegant grans carros de combat, utilitzats en defensa o transport de tropes, acompanyats per soldats a peu. Un segon exemple és el baix relleu del temple d'Abu Simbel, representació del faraó egipci Ramsès II guerrejant a la batalla de Qadesh, cap al 1.270 aC.

Ramsès II a Qadesh

Amb el desenvolupament de l'arnès el 1.600 aC en substitució del jou, invent que facilitava al cavall moure's amb major rapidesa i arrossegar més pes, els carros s'havien generalitzat dins dels exèrcits de l'Antiguitat. No obstant açò, tenien un ús secundari i bàsicament centrat en tasques d'exploració o recolzament a la infanteria.

El primer salt qualitatiu es produeix gràcies a l'extensió de la sella de muntar i de l'estrep, innovacions que venien de l'Índia i la Xina. Ja podem parlar d'una veritable cavalleria més que una infanteria a cavall, com succeïa fins aleshores, ja que els genets tenien molta dificultat en mantenir l'equilibri i l'estabilitat al mateix temps que utilitzaven les armes. Aquests nous elements, sella i estrep, van impulsar l'abandonament progressiu dels carros de combat i l'aparició de les primeres esquadres de cavalleria lleugera. Els genets escites o els arquers assiris muntats, entre els segles IX i VIII aC, en serien alguns dels més destacats.

Anníbal Barca i els seus elefants de guerra.

Altres unitats lleugeres de renom varen ser, per exemple, la cavalleria númida. Considerada la millor de tot el Mediterrani, estava formada per genets fustigadors armats amb javelines, que atacaven i fugien a gran velocitat. No utilitzaven ni sella ni brida i dirigien els cavalls amb un pal. Varen ser decisius en la II Guerra Púnica (218-201 aC), que enfrontà Roma amb Cartago. Un curiós cas contemporani va ser l'ús d'elefants com a animals de guerra per part d'Anníbal Barca, general cartaginès que va posar en un bon destret al poderós imperi Romà.

 

Entrada al poble de Moixent

Esmentarem també una de les escultures emblemàtiques valencianes, el guerrer de Moixent. Figura de bronze de només set centímetres descoberta al jaciment de la Bastida de les Alcusses, assentament iber del segle IV aC, i que reprodueix un soldat iber a cavall armat amb la característica espasa curta, la falcata, i l'escut redó. Es creu que pot ser un exvot; és a dir, una ofrena als déus dipositada als santuaris o llocs de culte. Representa un membre de l'aristocràcia, classe dirigent que imposava el seu domini amb la força de les armes.

No podem oblidar, en aquest ràpid repàs, els sàrmates, un poble originari de les estepes asiàtiques. Els seus genets, titllats pels romans de saquejadors i indisciplinats, s'enrolaven com a mercenaris per a lluitar amb altres exèrcits. Disposaven d'unitats lleugeres formades per llancers i arquers però desenvoluparen la cavalleria pesant quan, a partir del segle III junt amb altres tribus com els parts, començaren a utilitzar una llança molt llarga i pesada que es manejava amb les dos mans coneguda com kontos. El gruix de la cavalleria sàrmata portava també una armadura de cuir amb escates òssies fetes de banyes i peülles d'animals. Les seues càrregues frontals eres sempre temeràries i, sovint, devastadores.

Va ser a Pèrsia, però, on s'estructuren les primeres unitats de cavalleria pesant. Durant el regnat de Darios I (522-486 aC) les tècniques militars evolucionen fins al punt de necessitar cavalls més resistents i cavallers amb armadures completes. Temps més tard, els macedonis desenvoluparen una cavalleria pesant amb armadura, els famosos hetairoi (companys) d'Alexandre el Gran. Aquestes unitats resultaren decisives a la batalla de Gaugamela (331 aC) on el geni militar d'Alexandre va imposar-se a un exèrcit persa molt més nombrós gràcies a una tàctica envoltant de les seues ales de combat i la resistència de les seues falanges d'infanteria armades amb una llarga llança de 4 a 7 metres, la sarissa.

No foren els únics: també es coneix l'existència de l'ús d'aquest tipus d'unitats pesades al període Han a la Xina (200 aC) o els catafractes, unitat d'elit del Baix Imperi romà. El poder de xoc al combat era molt superior i gaudien d'una invulnerabilitat pràcticament total. Com a inconvenients podem anomenar el ràpid cansament de cavall i genet degut al pes de les armadures, l'escassa capacitat de maniobrabilitat (càrrega frontal i de presa) o la menor velocitat.

Els equites romans, per la seua part, formaven part de la classe dominat de l'antiga Roma, per darrere dels senadors. Inicialment, eren els soldats que podien permetre's comprar un cavall i equipar-lo per a servir com a cavaller a l'exèrcit. L'emperador August (63 aC–14 dC) va regular l'accés al ordo equester fixant la seua pertinença per aquells que disposaren de 400.000 sestercis. També va establir un cursus honorum (carrera política o escalafó de responsabilitats) propi. Algunes de les seues atribucions eren el control de les finances (procuratorum) o diversos càrrecs militars (tribú d'una legió, control de la guàrdia pretoriana, etc.) La seua importància va variar al llarg de l'Imperi, ja que els cavallers començaren com a suport d'atac a la infanteria, formada per les poderoses legions. 

 

Més tard, a l'Alt Imperi, l'exèrcit disposava d'unitats mixtes de cavalleria i infanteria agrupada a les ales, deixant el front central d'atac als soldats a peu (legionarius). A l'època baix imperial introduïren les primeres unitats cuirassades formades per mercenaris sàrmates i els catafractes, nucli dels exèrcits tardo imperials junt amb altres tropes auxiliars reclutades entre els pobles bàrbars. Aquesta tradició militar es perllongà a l'exèrcit bizantí (Imperi Romà d'Orient) però no a l'occident de l'Imperi ja que les unitats militars dels pobles germànics estaven formats, bàsicament, per soldats d'infanteria. La caiguda de Roma, presa pel cabdill hèrul Odoacre el 476 dC, marca el final de l'Antiguitat. S'inicia el període conegut com Edat Mitjana i el moment de màxim esplendor de la cavalleria, que tractarem al següent escrit. 

Adjunte també una presentació de power point que he realitzat per acompanyar el post.

L'evolució de la cavalleria a l'Antiguitat from Vicent Marqués Verdeguer